George Moustaki

George Moustaki
_

Escriu Maria del Mar Bonet en el pròleg al llibre Moustaki. Viatge en 50 cançons (La busca edicions, 1999):

Sempre m’han agradat els gats. Algú va definir Moustaki com un gat d’Alexandria, i jo hi afegiria: descendent d’Ulises, savi, pintor, enamorat i compositor exquisit de cançons que ens han acompanyat sempre i en els millors moments.

Cançons que van donant voltes al món des que les va compondre: “Le métèque”, “Il est trop tard”, “Milord”, “le temps de vivre”, “En mediterranée”, “Ma liberté”…

Des que el vaig conèixer fins ara sempre m’ha semblat un home lliure, un home a qui la vida ha ensenyat d’una manera molt clara a elegir els camins de llibertat.

Ma liberté
c’est toi qui m’as aidé
à larguer les amarres
pour aller n’importe où
pour aller jusqu’au bout
des chemins de fortune

Cap a l’any 1971, la nit que ens vam conèixer al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, em va meravellar la seva alegria de cantar en aquell escenari i també la seva gentilesa. Llavors ja anava de blanc i els cabells li blanquejaven. Allà ja va exercir la seva llibertat. Va cantar tot el que va voler, fins i tot les cançons censurades. Això li va costar cinc anys de no poder tornar a l’estat espanyol. La sòrdida censura, que llavors feia tant mal allà on podia, aquell cop el va triar a ell. Però jo no crec que aquest fet el rpeocupés molt. El vam enyorar uns anys, però després la retrobada va ser fantàstica.

De llavors ençà hem cantat plegats molts vegades, hem col·laborat en un disc (juntament amb Josep Tero i Marina Rossell), i junts també hem viatjat cap a dues illes: una vegada a Mallorca en avió, i l’altra al’île de Saint Louis, a Paris, on viu. Aquell em va venir a buscar a l’hotel amb la seva moto. REcordo que era un matí de diumenge sense gaire circulació a la ciutat. Agafada a la cintura del “Musta”, París em va semblar una ciutat acollidora i plena d’amics.