Maria del Mar Bonet + Big Band de Begues

20th August 2022
Calonge i Sant Antoni
Jardins del Castell

Maria del Mar Bonet ha cantat amb grups acústics i elèctrics, orquestres simfòniques i ‘ensembles’ orientals, pianistes de jazz i agrupacions llatines. Ara ho fa amb una ‘big band’. El seu ‘partenaire’ serà la mateixa Big Band Begues, que aportarà una sonoritat «daurada i molt de terra» a un repertori esquitxat per accents de swing i blues, però obert a altres registres.

Per a l’artista mallorquina, «cantar amb una simfònica és com volar i fer-ho amb una ‘big band’ és tenir els peus a terra», assenyala, i la seguretat és més gran, encara, al comptar amb un còmplice com Toni Cuenca, director del concert, el músic que el 2010 va firmar els arranjaments del seu àlbum orquestral ‘Bellver’. «Va ser una revelació», recorda. Per a Cuenca, l’experiència «marca un camí a seguir».

De Gershwin a Toti Soler

Els estàndards nord-americans que la cantant mallorquina va gravar a ‘Ben a prop’ (1989) i ‘Blaus de l’ànima’ (2011), amb Manel Camp, són un punt d’ancoratge. «Peces que va adaptar al català Josep Tero, com ‘Abraça’m’ o ‘En algun lloc del meu cor’», indica. I ‘Jim’, amb un arranjament a càrrec de Quico Pi de la Serra que li sembla, fins i tot, més bonic que les versions clàssiques. Però, a partir d’autors com George i Ira Gershwin, el temari viatjarà fins a ‘Epigrama’, de Toti Soler. «Sobre un poema de Salvat-Papasseit que parla de l’estiu, de l’amor i del sentit dels colors».

Tot això, combinat amb «un petó» a dos estimats autors,  Ovidi Montllor Guillem d’Efak. Més recordat el primer que el segon. «M’agradaria que la gent jove que canta ara cançons de l’Ovidi descobrís el Guillem, que era un gran poeta», destaca Maria del Mar Bonet, que a ‘Terra secreta’ (2007) va adaptar dues peces seves, ‘Blues en sol’ i ‘Tant com et cerc’, aquesta represa en ‘Ultramar’ (2017). «Una història d’intuïcions vagues en què ell veu una persona que viu al carrer seu, es miren, no saben si es retrobaran, ni què pensen un de l’altre, i tot són dubtes».

(De la crònica de Jordi Bianciotto, 9/02/20 El Periódico)